MOMENTS DE REFLEXÓ…

Setmana tranquil.la en quant a entrenaments, baixant prou el volum perquè les cames i el cos vagen assimilant el treball realitzat fins ara…
Així que com tinc poc que comptar en quant a entrenaments, m’agradaria proposar un tema de “debat”:
Tots tenim els nostres objectius o metes, per exemple, en el cas en el què jo estic ficat ara es tracta d’una marató de muntanya. Tinc il.lusió, ganes i un entusiasme compartit. Poc més puc demanar.
Cada persona porta el seu propi mapa (planificació) i és impossible dir que tot està controlat.
Heus ací el debat: ¿On ens posem les nostres metes? ¿On arribem a aconseguir els nostres èxits i que entenem per ells?
Se m’escapen moltíssimes coses, com per exemple, m’és difícil veure quan l’objectiu ha pogut am mi i m’ha sobrepassat.
¿Per que no sentim una alegria amb nosaltres mateixos pel mer fet d’haver creuat la meta? ¿Per que no entenem que cada experiència és única i no podem comparar dos carreres iguals?
Crec que tots, i començant per mi, hauriem de botar d’alegria a cada pas per meta, inclús vaig més enllà, crec que l’alegria no hauria de dependre del pas per meta, si no a saber apendre en certa manera a disfrutar del camí.
Crec que visc moltes vegades pegat al resultat, i això em fa córrer la próxima carrera plena de condicions i no poder-la viure i sentir-la.
La meua opinió és que, si obtinc el meu objectiu, deuria alegrar-me i deixar-ho anar, no apegar-me al resultat. I si no obtinc el meu objectiu, i en compte d’eufòria se m’apodera la “tristesa”, també hauria de saber observar-la, no voler que les paraules de consol ocultaren eixa tristesa real, crec que només així puc gestionar els “fracasos” i fer-los victòries, afrontant la pròxima carrera no com una revenja, sinó com una nova experiència on l’anterior carrera em donarà moltes més forces per a no cometre els mateixos errors, encara que estos siguen que he d’escoltar-me més i anar dins de les meues possibilitats reals en cada moment.
¿Que opineu?… ¿No creieu també que sol passar que som els últims a donar-nos compte que la nostra teulada necessita reformes, i que ho solen veure abans els altres que nosaltres mateixos?
Crec que d’ahí la importància de comptar amb algú (entrenador, persona de confiança, etc…) que ens sàpia escoltar i guiar en cada moment. Però això crec que pot ser un altre tema de debat.
SALUT!!!
Anuncios

Una respuesta a “MOMENTS DE REFLEXÓ…

  1. Iepaaaaa, jo també soc seguidor del teu blog.Bona entrada, aquesta. La veritat és que ens hauriem de parar més vegades a pensar en tot lo que dius, i li trauriem molt més de profit a lo que fem.¿Tot controlat? Això és una utopia, ¿no? L'única vegada que crec que ho he tingut tot controlat, i que lo que nos es pot controlar com l'oratge, va ser favorable, va ser a la MiM del 2006. Aquella va ser per a mi la cursa perfecta, on ho tenia tot claríssim. Fins i tot el temps que vaig fer. I per això vaig disfrutar com poques vegades en una cursa. Que a la fi és lo que hem de buscar, disfrutar. Que nosaltres no som professionals de l'atletisme, i açò moltes vegades se'ns oblida.El problema que tenim quan alcancem un cert nivell esportiu, és que en lloc de buscar la superació personal, i el sentir-nos satisfets com a resultat d'eixa superació, comencem a fixar-nos en una posició, o en un objectiu irreal, a comparar-nos en els rivals, i això si no es controla, arriba a ser dolent per al nostre cap. Tenim que buscar, com tú dius, sentir-nos contents cada dia que sortim a entrenar. I sentir-nos sempre motivats, eixa és la clau.Salut i muntanya.ATOPEEEEEEEEEEEEEEE!!!!!!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s